Català | Français | Español
Pàgina principal
Estàs situat a: Pàgina principal > Miniats > Modus Operandi > Cal.ligrafia

Cal.ligrafia

El cal.lígraf

L'ofici de cal.lígraf o escriba o copista o amanuense o pendolista o escrivà es remunta a la nit dels temps. És famosa la imatge de l'Escriba assegut, de l'antic Egipte. També són notòries les troballes d'equips d'escriptura de l'antic Egipte, que per altra part no són gaire diferents de l'actual equip d'escriptura de qualsevol cal.lígraf musulmà.

Aquest ofici, a l'antiguitat, era tingut d'origen diví, ja que permetia gravar i transmetre la paraula dels déus. I per això mateix era de gran rellevància i objecte de respecte. D'aquest concepte de sacralitat, que a Occident es perdé fa dos-cents o tres-cents anys, quelcom queda en el món islàmic i l'Orient llunyà. En aquests móns, el cal.lígraf segueix essent molt respectat i la seva obra mereix decorar els salons dels més importants palaus.

Una de les raons que a Occident el cal.lígraf hagi perdut aquesta aurèola de prestigi està precisament en la desacralització de la societat a partir del segle XVI i XVII i especialment des de la revolució francesa.  Això el portà a convertir-se simplement en el que avui diríem un oficinista, un "machaca"; que com és evident, no té cap rellevància social.

La cal·ligrafia, tal com avui la coneixem, es limita a l'art de l'escriptura sobre paper, pergamí o papirus.

Al scriptorium monàstic medieval la còpia d'un còdex era una tasca comunitària dirigida, però, pel mestre del scriptorium. Uns preparaven els pergamins, dits després pergaminers. Uns altres, els copistes, copiaven la part del text convinguda i deixaven en blanc els espais dedicats a les imatges, també convinguts. Finalment, els miniadors o il·luminadors donaven el color i la llum al text, al temps que el comentaven amb les imatges, podríem dir. Sovint la comunitat monàstica pregava per a que la inspiració divina guiés la realització del còdex.

Els estris

Des del punxó i el cisell fins a l'ordinador (moderna màquina d'escriure) hi ha un gran nombre d'estris usats per a dibuixar i expressar les idees en forma de lletres o d'ideogrames, és a dir l'escriptura.

Com que aquí parlem més expressament de la cal·ligrafia sobre paper, papirus o pergamí, entesa com un art, ens oblidarem de les eines mecàniques o digitals i ens centrarem en els estris tradicionals de l'escriptura: el pinzell (a l'Orient llunyà), el càlam, la ploma d'au i la ploma metàl·lica.

D'entrada el gran secret d'un bon càlam o d'una bona ploma està en el tall i en segon lloc en el tremp. El tall del càlam o de la ploma d'au (la metàl·lica no té aquest problema) defineix en bona part la qualitat de la lletra. Cada mestre o escola en proposa el seu i cada cal·ligrafia demana el seu. Per exemple, en el cas de l'àrab s'ha de tenir en compte, a l'hora de fer el tall. que la ploma o el càlam puja tant com baixa sobre el paper, cosa que en les cal·ligrafies de les llengües que usen l'alfabet llatí no sol passar, només són traços descendents o horitzontals.

El càlam es fa a partir d'una canya, millor de bambú (és més resistent), que tallarem de manera que ens quedi com una llengüeta prou fina que escapçarem al biaix. Hi ha qui la divideix, és a dir que li fa un fi tall al mig de la llengüeta a fi de permetre que la tinta flueixi millor. Amb tot, aquesta fluïdesa s'obté quan la llengüeta del càlam està ben amarat de tinta.

La ploma d'au es pot tallar d'una manera semblant al càlam. Les millors plomes són les remeres de l'ala dreta i especialment preuades són les d'oca. Per a obtenir una bona ploma d'au, a més del tall, és important el tremp. Aquest s'obté en escalfar, submergits en un bany de sorra, el canó de les plomes, net i pelat, durant uns pocs minuts. Poques surten bones, però la que és bona, és bona.

La ploma metàl·lica ens dóna el tall i el tremp ja fet de fàbrica. A grans trets en podem trobar de dues menes: les quadrades i les acabades en punta. Les primeres ens permeten fer uns tipus de lletra (gòtica, carolina, uncial, cancelleresca, rotonda, visigòtica, etc.) que sempre fan un traç horitzontal o descendent. Les segones, que permeten a la ploma fer un traç ascendent, ens deixen traçar uns altres tipus de lletra ja més modernes (anglesa, "redondilla", francesa bastarda, etc.). En general, les plomes metàl·liques no poden ser usades en la cal·ligrafia àrab, a causa del traç ascendent i descendent d'aquesta.

Per acabar, tal com hem dit quan hem parlat del cal·lígraf, aquest, entre els seus estris imprescindibles, sempre duia el coltell, el ganivet per tallar les plomes, el tinter on preparar la tinta, i un raspador per fer petites correccions.

La postura

La mà és qui escriu, tot el cos és qui ho pateix. Un copista medieval acaba així el tractat que havia copiat. Això dóna idea dels mals que una postura incorrecta pot causar al cal·lígraf.

Segons ens situem a l'Occident o a l'Orient llunyà la postura del cal·lígraf divergeix. A Orient, el cal·lígraf s'expressa dret. A Occident ho fa assegut. Un ho fa amb pinzell, l'altra amb ploma. Aquí parlarem més de la nostra tradició occidental, i del que té de comú amb la gran tradició islàmica i hebrea.

Fins l'edat mitjana s'escrivia quasi com qui pinta, és a dir sobre una superfície amb una forta inclinació, a la manera d'un cavallet per a teles pictòriques, potser no tan inclinat. Això permet que el cos i el cap mantinguin una posició dreta i que el braç i la mà tinguin llibertat de moviments. També es diu que aquesta postura permet un major control del flux de la tinta sobre el paper.

Els temps moderns porten a escriure majoritàriament sobre una superfície horitzontal, és a dir una taula plana. Això, no obstant, no impedeix els estudis i els consells sobre una correcta postura. Aquesta postura correcta depèn de si som home o dona, ja que aquesta condició comporta una manera d'asseure's, com agafar la ploma, com posar les cames o els braços, també s'ha de considerar la relació d'alçada entre taula i cadira en funció de l'altura de l'individu, L'Enciclopèdia "Diderot & d'Alembert", quan parla de l'art de l'escriptura, comença precisament amb dues planxes que fan referència a la postura dels homes i a la de les dones.

Això, que pot semblar banal, és, al contrari, de gran importància pel manteniment d'una bona salut. En realitat, els problemes que pot ocasionar una mala postura, són de la família dels que causen una mala postura davant de l'ordinador, l'eina cal·ligràfica de l'actualitat (si se'm permet la broma).

La tinta

Un dels grans secrets dels scriptoria monàstics, així com dels tallers medievals, era la fórmula de la fabricació de les tintes que els havien de permetre desenvolupar la seva producció literària o, per ser més exacte, de copista.

Fins a la irrupció de les plomes metàl·liques al segle XIX, s'usaven tintes fetes a partir dels tanins de les escorces vegetals. La seva principal virtut és la impermeabilitat a l'aigua i una altra virtut d'igual importància és el seu enfosquiment amb el pas del temps, a causa de l'oxidació de la tinta.

Són famoses les tintes obtingudes de les "agallas" del roure (unes boletes que es fan a causa d'una malaltia que pateix el roure), que donen un color marró o sèpia força intens. També ho és la tinta obtinguda de l'escorça del castanyer d'índies, amb una tonalitat verdosa. Una altra prou coneguda i usada és la obtinguda a partir de la pell de la magrana.

La tècnica és sempre més o menys la mateixa. Es dissolen les escorces vegetals en aigua, en calent o en fred, segons el cas, per tal d'extreure'n els tanins; els quals, en reaccionar amb el vitriol blau o verd (sulfat de coure o de ferro), donen unes magnífiques tintes. El seu gran problema: no són aptes per a la ploma metàl·lica, ja que la rovella ràpidament.

Una altra tinta molt apreciada és l'anomenada tinta xina, que com el seu nom indica prové de la Xina. La millor és la que es presenta en barra i que cal preparar i dissoldre sobre la pedra. Les que trobem líquides al comerç, presenten moltes dificultats per al seu ús amb la ploma metàl·lica.

Les tintes modernes, dites d'estilogràfica, són generalment solubles a l'aigua, però d'una gran estabilitat en condicions normals. Les plomes metàl·liques primer i les plomes estilogràfiques després, provocaren la gran revolució de les tintes. La química guanyà la batalla.

Octavi Aluja 2008 | Tots els drets reservats | Avís legal | Condicions d'us | Contactar